Laia Carreras -Aixumorà

2012-01-23T17:27:00.002-04:00

ELEGIA

A l'Anna M. A.

Avui tot cau. Cauen les fulles, les poques que resten de la tardor, d'una glopada d'aire. I cau el cel. Cau el gorg amb un so eixordador i cau la terra sencera, els nostres camins són pols. Cau tota la música que, a voltes, imaginem companya. Cauen terrats, les teules, el mercat, i la por cau perquè el pes de l'absència no el sosté un sospir. Cau Sant Miquel camins avall, el castell de Queralt carenes amunt, i la Baixa Segarra, en l'inici del camí a Rauric, cau avall, avall. Entra a la vall i es fon. Tot cau cel avall.

Un estel fugaç, però, m'enlluerna en la foscor de la nit i espurneja la darrera de les llàgrimes que em resten a la punta de l'abisme. Un silenci, i llavors també, com tot, cau avall. En arribar a terra, desfeta en mil bocins, es fon, i tot recomença, però aquest cop sense tu. I això ja és una altra cosa, tot és diferent, ara.

2011-12-27T08:16:00.001-04:00

Amic, amat, deixa’m-hi dar-te

un bri de roig al teu nou niu,

rebrot de verd absolutiu

i un mos de blau per maridar-te.

Qui canta, el seu mal espanta,

i qui somriu, font de caliu,

en fon el gris al cor actiu,

per cremar en foc amb qui t’amanta.

Amic, amat, deixa’m-hi dar-te

un cant de tu que en mi ressona

un tros de mi que en tu fa escarpa

un cel tot teu que m’abraona.

Si a cada porta, la seva clau,

m’obro jo amb tu en portalada

per nedar al mar del nostre cau

i glopar en tu l’ai d’una fada.

Amic, amat, deixa’m-hi dar-te

un tros de mot per així dir-t’hi

un sobrenom per on palpar-te

el nostre món per enllitar-t’hi.

Qui riu al llit, pel descosit,

canta al matí, bon demà siga,

t’estimoamb fura i amb delit,

t’aimo al cel, en mi artiga.

Amic, amat, deixa’m-hi dar-te

deixa’m-hi batre, ton cor abatre,

del sol ixent i cara al vent,

d’espiga el gra vull ofrenar-te.

Amic, amat, deixa-m’hi dar-te.

2011-12-26T17:59:00.001-04:00

Al Marçal i la Sandra

I tot comença i res acaba, i tot respira i tot avança,

al Canigó un nou dia que ho atança,

a la Segarra, un crit sense recança:

brindem a casa, bressol de nova estança.

Deixeu-me, amics, dir-vos amats,

deixeu-me, germans, cridar els alats,

que arriba la veu dels mai cansats

i del Pallars traça camins d'esclats.

Si a casa bat nostra llar de llum

en fem un feix, ben ple de fum

com abraç et duc i així et don

la clau del cor, la mà que et fonc.

©MCV

2011-12-26T17:53:00.000-04:00

Res no s'acaba i tot comença.

Vénen mecànics de remença

Amb olis nous de llibertat;

Una Veu canta en recompensa:

Que a cal fuster hi ha novetat.

Des d'Alacant a la Provença

Qui mor no mor, si el son és clar

Quan neix la llum en el quintar.

J. V. Foix

Del bosc de Canigó són los fallaires1

que dansen, fent coetejar pels aires

ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;

en sardana fantàstica voltegen

i de mà en mà tirades espurnegen,

de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

Les llums de set en set pugen i baixen,

cinyells de flama los montículs faixen

i es veu entre fumades lo bosc llampeguejar;

surten rius de guspires de tot caire,

com si es vegessen entre terra i aire

los llamps i los cometes en guerra sabrejar.

Mn. Cinto

2011-11-30T14:27:00.001-04:00

Pinto un quadre

i m'esborro del mapa,

del continent, de l'oceà.

Ni un mot per respirar.

Res, el buit en mi,

amb quatre pinzellades.

Clar color el de la tristesa,

el contrabaix, la solitud i l'impronunciable.

Des de dalt que ho mires,

sorneguera de colors,

i la terra tot ho crema,

però el blat no es vincla.

El buit trencat,

el fred esquerdat

i la por de tu, de mi, de nosaltres.

Qui em donarà la goma d'esborrar?

2011-10-31T14:38:00.001-04:00

Passen i corren les estacions. Com una criatura només la música creix, tot s'apaga lentament amb la brasa de les arengades cuites, país de nit. Les fulles de les carxofes han tret el suc i assequen l'olor de la magrana esclatada. La música creix, a poc a poc, com un infant que aprèn el món, que aprèn el cel i la terra, l'aigua i la pluja, i la remor llunyana esdevé infantigada, és realitat.
Sents com creix el cel? A ritme coix, ara sí ara hi torna, esdevé foc i s'endú la pols eixuta. Saps que hi ets perquè neixes en el passeig de les campanes.
La atemporalitat ens fa inhumans.

Bournovalia by aixumorà

2011-10-31T14:12:00.001-04:00

14 Rasims de Luna by aixumorà

Degustar l'hedonisme.
Aljubs de pedra, esculturats en la roca de granit, esculpeix l'escarpa. Els monjos amb mans del XIII feien aire al món: amb delectança. Sabrem tornar a la nostra terra? Desperteu-me, si us plau, el son dels càtars.

2011-08-26T13:43:00.000-04:00

La totalitat només té un nom: tonalitat

2011-07-02T15:32:00.000-04:00

©MCV

Csi-els-segadors by aixumorà

2011-07-02T13:57:00.005-04:00

Juliana

La Juliana cus asseguda al balancí. Plou, i l’aire és com de seda. Les gotes petites que sent caure a fora, al pati, se li claven al pensament. Agulles fines sense didal de plata; en una tarda grisa d’octubre. [...] La Juliana té l’aire abstret de la primera jovenesa, i és una dona que espera. Una llum sobtada li inunda els ulls i d’una revolada deixa l’agulla i surt al pati, a recollir a mans plenes les gotes que pengen de les fulles dels arbres. El llorer és un arbust jove i ben cosit a terra. Plora oloroses llàgrimes de nimfa, i a la Juliana li agafen unes boges ganes de somriure, no sap per què.

Mercè Ubach

©MCV

2011-05-28T07:10:00.003-04:00

Júlia

Diuen que el Ter era font de vida. En Joan Pujol hi tenia una barca, per abraçar les dues ribes del riu. Ara a dreta, ara a esquerra.

Era la il·lusió de tots els infants del poble, acompanyar-lo a les tardes, després d'escola, i travessar el riu tantes voltes com fes falta. Allí a la Nòria, on tants remolins s'hi feien, només amb ell podien acostar-s'hi però mai remullar-s'hi. Sabien les lleis fluvials: aquest racó per a mi: "lo Freser he deixat enrere, i no estic per falòrnies ni floritures. No us acosteu a mi en aquest indret, o l'ànima us prendré en ma companyia"; i aquest per a tu: "ací podeu peixcar, i la barca acaronar. No deixeu en Joan sol, que en seva companyia us vol." Tot el poble podia gaudir, doncs, dels racons, sabent-ne la marrada perillosa, i els sota-xops frondosos i tranquils.

L'avi Modesto també hi anava, a pescar en tranquil·litat; mentre la xicalla hi tabalejava, així ell la vida contemplava. Aquesta era la seva missiva: no jugar amb foc, i tenir aigua ben a prop.

Feinejant amb en Joan, tots els presents, passats i futurs somriuran. La Júlia bé ho sabia. És el seu secret llegat.

2011-05-28T06:46:00.001-04:00

©MCV 2011

Sens tu, canvia l'aire, ho saps?

Aquest maig tan verd, profundament verd,

de pluja i llum.

Arrela insistent el demà —fugaç d'esperances.

Ho saps? Sens tu un àngel ens guaita

dels Àngels al Ter.

I més enllà, més enllà...

2011-05-28T06:44:00.004-04:00

A Cal Fuster

A Cal Fuster diuen que hi va viure una dona,

molt anys hi va viure.

Somreia des del balcó baladrat,

i feinejava tot el dia.

Comprava verdures a plaça

i les coïa a llenya lentament.

A Cal Fuster s’hi va criar molta xicalla,

corrent entre els passadissos de l’estreta casa

i entre habitacions jugaven a cuca-amagar.

Reien de dies i ploraven de nits

perquè els trespols els queien damunt.

Només un got de llet

i l’abraç de l’àvia a tothora.

Però vivien, i feliços.

La vida els acompanya.

A Cal Fuster una llar s’encenia,

després d’anys i anys de porta tancada.

Els trespols eren nous i s'obrien noves passes

d’aire, de foc, de viatges i vida.

L’avi ja no era fuster,

i l’àvia no acaronava cap ànima tendra

perquè no recordava el passat.

A Cal Fuster hi viuen noves arrels

com l’heura a la muralla.

Sabran jugar entre les estances

i plorar de nit esperant l’abraç etern?

2011-02-07T16:50:00.005-04:00

TOC DE QUEDA

El despertar

pren roses de matinada.

Un diumenge.

La pinassa punxa,

la salabror crema.

Un diumenge?

Tants exilis criden a la fugida

com la nit a la reclosa.

El pas a un pas.

El peu, a casa.

2011-01-30T17:48:00.009-04:00

així fou:

Divendres 28 de gener. La Bisbal d'Empordà.

"Maleïdes les guerres i aquells qui les van fer".

Recital de poesia i cant a càrrec de:
Ramon Manent (veu i guitarra),
Guida Sellarès (acordió diatònic)
i Laia Carreras (recitat)

Per a un 2011 de bona sintonia

2010-12-26T14:30:00.002-04:00

"Emboirada terra de l'alt Pirineu,

si jo et prenguera, el camí fóra mel",
cantava la merla vora el riu estant
estenent les ales des del xop més alt.

"Si així et fos plaent, de color et pintaria,
perquè així canviessis la negror en alegria",
li responia un bonhomiós Freser
tot convidant-la a canviar d'esquer.

Entre una i altra deixen de garlar,
amb les ales amples s'abracen de grat
voleien obagues, passegen pels cims,
acaricien plana i baten als pics,
de blau, verd i t'ronja, omple un la vida,
d'alegres cants l'altra, amb bona harmonia.

_____________________________________________

_____________________________________________

2010-12-26T14:21:00.003-04:00

Quin bon músic el ferrer,

pica que pica amb el mall,

i a les xiques trau al ball.

Quin mestratge el del músic,

sona que sona amb molta traça,

i així forja el ball a plaça.

Com punteja la rondalla,

toca que toca una sardana,

tot lligant bella rotllana.

2010-12-25T14:32:00.003-04:00

Un dia més, així és la llum

Només us cantaria l'esperança del demà.

I ho faig.

2010-12-04T15:51:00.013-04:00

Com obaga la fulla del primer brot
de la soca més vella,
del meu cor migpartit
escalfa el sol d'hivern
–un bri sols però colpit–
la saba nova que de mi ha de néixer.

N'Amèlia ha emprès el vol. Les xinel·les se l'han endut, sobrevolant amb les ales esteses i amples. Ningú en sap l'ombra, sols tu. Que hi ets només per ella, al seu pas. Ningú com tu en sap el vol, del Frigi als Degotalls, ningú com tu en respira l'essència en el fox.

N'Amèlia se n'ha anat, s'atura el dia a dia al Llobregat, s'atura l'alè del teu compàs. Ningú com tu en pot saber el cant al despertar d'un dia ple, amb la seva buidor, com avui. N'Amèlia se n'ha anat amb un vol obert, d'ales amples i esteses a una vida que no li era pròpia i d'un pas maltraçat però amb constància.

Escamots i comissaris aturen el pas al seu camí, a la Font del Ferro, per guaitar atents la llum de les ales, el batec del pas, el cor de l'aire. Pausa.

La Mai ha tornat, i ho ha fet per sempre. Gràcies.

2010-12-04T01:26:00.001-04:00

El fox.

© Oriol Clavera

La crema de la xufa.

©Jaume Arnella / Marcel Casellas

"Era a Meliana, entre camps de xufes. Els cremen per després collir-les, i un altre cicle recomença. Res que tu no sàpigues..."

2010-12-03T16:28:00.005-04:00

El millor adéu és el de la retrobada.

_____

L'eternitat és l'instant més ínfim de plenitud.

_____

Tan sols el tacte a la punta del dit.

Sé que hi ets.

_____

Pessigolles al clatell.

Es deperta una mar tranquil·la cada matí.

_____

I aquesta ombra, la companya?

M'hi reconec en la distància.

_____

La lucidesa és no saber enganyar-se.

_____

La buidor, la inexistència, el no-res és el batec de cor.

Ple d'ànsia d'alè, ple d'ànsia de so, ple d'ànsia de vida.

_____

La cura és esperança.

La lluita és el respir del demà.

_____

Pessigolles a la panxa.

L'olor de blat estès al sol em pren en l'alba.

_____

Com obaga la fulla del primer brot

de la soca més vella,

del meu cor migpartit

escalfa el sol d'hivern

–un bri sols però colpit–

la saba nova que de mi ha de néixer.

2010-09-22T16:37:00.018-04:00

El ball pla, l'endemà de Sant Magí

A vosaltres, que no hi vau ser però hi éreu. Així s'aprèn i se sent, que venim d'on naixem. Som música i som aigua. La terra es mou. El càntir brolla. Un ball neix, creix i es reprodueix. I crea. Neixen i creixen relacions, els fils de la vida. I teixim cadenes i fils, dèbils o encordats, però ben lligats. Arrels que marquen el pas a pas de cada dia, el demà travat, el camí traçat. Mà a mà, la cadena; pas a pas, arrauxats. Aquest és el ball, la dansa; l'aigua, la deu de vida, clara. Cada passa amb un aire, cada risto amb un estil, cada cara amb somriure. Mireu, si no, recordeu. Hi éreu. Tots hi éreu, i molt. Vosaltres —tots i ningú més— en sou mereixedors (i causa). Visca el poble.

Aquest és el ball dels que no hi eren però hi eren, dels estimats desconeguts que al seu dia puntejaren cada bri de melodia, dels qui s'aparellaren al compàs dels fills esperats, dels qui ballaren airats de melodia, dels qui respiraren en cada alenteix —mesurat (d'aire) i desmesurat (d'emoció)—.

2010-09-06T15:40:00.005-04:00

La falconera

Implacable com la roca del cingle,

on moren algunes ones batents,

clames un darrer crit

per a un suspir més:

el penúltim.

L'últim serà casa ençà,

on has plorat i abraçat

on has volat i estimat,
on has trencat, implacable,

la nostra roca del cingle

d'algunes ones batents.

2010-09-06T15:11:00.011-04:00

Traspuen en les arrels
humitats de tu i de mi.
Respiro del cel més gris
i en bato airades fresques.
Sents el plor que portes dins?
És la pluja que t'amara.

Plouen, gota a gota,
degotalls de pluja fina.

Cada gota, un desig,
cada desig, un respir.

Degotalls de pluja fina,
respiren gota a gota.

2010-08-11T05:59:00.013-04:00

Ssssxxxxxtt.....

El silenci

existeix.

Existeix en el fons dels arbres,

en l'ombrívola ubaga d'un terreny de secà,

existeix en l'esclat d'una pinya de sant joan,

existeix aquí, quiet,

davant la intempestiva tempesta.

Existeix, alhora, dins un pinyol de cirera

i en el penúltim panteix d'un gos.

I existeix, per a mi i sempre, a la font dels pobres.

2010-08-03T15:35:00.012-04:00

Aquest istiu

Enllà del montgrí

la pols encapçala la nit.

Pols de terra i la terra en pols,

una tramuntana viva.

Mallorca? Cada dia.

Valenta fel, la dels fidels:

xuclem les abelles

bon eixam edulcorat;

parlem els ventrílocs

dit a dit afortunat;

bramem les simbombes

cant a cant acompassat.

Polsim de mi de tu

arreu en tu en mi.

Pols de terra i la terra en pols.

2010-06-28T14:20:00.010-04:00

La veu d'un poble, el poble

Lletra: Vicent A. Estellés

Música: Perepau Jiménez

Recitat: Aixumorà

2010-06-28T14:01:00.014-04:00

Les bigues, la fusta

©MCV

Respiren les teules cada gota que aixopluguen.

Sentiu el xàfec com silencia el món?

Bigues de fusta i pedres de riu acaronen la tempesta.

2010-04-20T17:06:00.014-04:00

A M.S.

Alzina

Ets dona.

Bella i forta,

com la natura imposa.

Àmplia i plena.

Volguda ànima

de mi voladora.

M’ajec.

Respiro en tu la saba

que beus. Tens la mà aspra,

de terra. Qui et pren el cos,

humida, et desitja el demà.

Sento la teva llar

en mi i la calma

al somriure.

Plana la veu

imperiosa de l’indret.

Plana la calma.

La millor manera tot i dormir…

Asabuki Ryôji

La millor manera és, tot i dormir,

de despertar-se i d’estar dret com un mort.

Per què l’home es torna un home?

Voles obliquament tot i continuar dret,

el riu entre els arbres,

uns quants turons

negrosos i més

sense un lleu record,

amb les ombres que el sol posa en la teva forma,

esdevens un enigma.

No et vulguis tornar home, un home.

Per què, solitari, en el matí calorós d’octubre,

fas funcionar més i més el cervell?

Oh, home, per què

no pots tornar-te carbó de pedra, carbó d’alzina?

Traducció de Felícia Fuster

2010-04-15T16:31:00.006-04:00

La noguera

L’any passat vaig seure a Guialmons, en aquesta època, potser més cap al maig. Guimons, com s’anomena, és un raconet de pedres i vida. És, de fet, el racó on algun dia (i uns quants més) de la meva vida m’agradaria espurnejar. De cara a Sant Miquel, la imponent ermita dalt del pic que impera la plana de la Baixa Segarra es menjava l’oracle, tot era blat, i ordi, i llum, molta llum. El Martí (gran -enorme, immens!- amic) i jo sèiem al peu d’una noguera, just a la carrerada, el final del poble, guaitant l’ermita i la imponent vigència de tanta vida. Ens miràvem mentre esclofàvem les nous, encara verdes, i trencant-les entre dos pedres untades de l’essència del fruit les menjàvem amb un regust aspre, però tendre, fresc. Brollava la tarda.

2010-04-06T22:49:00.010-04:00

Serenata

Poble és ànima.

Són balconades que respiren ànima,

finestrals i porticons que somnien,

portalades massisses que creixen i diuen.

Són portals entreoberts, claveguerams romans, manisses artesanals i cortines descolorides.

Poble és vida.

Poble és passeig,

és olor de pa coent-se a les fines mans del forner,

és séquia dansant a les aspres mans del llaurador,

és olor de fang, de llenya cremada,

és panell vers nord o est,

és plaça el diumenge,

és església repicant ofici,

és rondalla entonant la serenata a la vetlla de la veïna.

Poble és remor.

Poble és música.

Poble és vals.

Poble és Cabanyal.

2010-04-05T14:54:00.011-04:00

Montsià

Com la brisa del núvol passant

flota el Delta amb ales de foc.

Ja sia xacrats, llargs becs o farfalle,

s'obren els pètals al cor:

com l'abella que el pol·len va a xuclar,

així els llavis de codony besar.

________________

Preludi

Un dia somií que era una abella

i, papallonejant per l’hort del cel,

anava d’una estrella a una altra estrella,

a volves d’or collint la dolça mel.

Anava del clavell a la vidalba,

de l’herba de la creu als romanins,

il·luminats per la claror de l’alba

que no han vista jamai nostres matins.

Ací em somreia una gentil poncella

que, esbadellant-se, es convertia en flor,

en flor del paradís, sempre novella,

que feia cada dia nova olor.

D’un misteri volava a altre misteri,

d’una amor robadora a un altra amor;

com un pit se m’obria l’hemisferi,

deixant-me beure en lo diví tresor.

Vola que vola de la rosa al lliri,

de flor en flor seguia jo el verger,

del nèctar regalat fent lo captiri

entre càntics i música i plaer.

Fer-ne volia una rosada bresca,

per dir “Preneu-ne” a mos amics del món;

“preneu-ne un rajolí, d’eixa mel fresca

de l’alt verger on mes delícies són”.

Mes ai, mes ai! Quan a plaer brescava,

caigut sobre la terra em despertí,

i, en comptes de la bresca que us baixava,

sols trobo les cançons que veus aquí.

Mn. Cinto (Al cel)

2010-03-04T17:26:00.014-04:00

El funàmbul

El fil que penja és la vida que ens sosté.
"Les coses importants són les que no passen" (Popa dixit).

El somni bauçanià ens manté entre el real i l'irreal, pas a pas, entre la il·lusió i el desencís, pas a pas, entre el sí i el potser, pas a pas, entre el no i el mai, pas a pas.

Neteja d'excrements sublims, llit de la nostra història. Cantem, cantem i ballem!, que lluentons brillen al circ i l'Àngel, que és pedra que es desperta al cel, que és planta que desperta al cel, ens enlaira en la mort, "perquè bon punt hom neix, comença a morir".

("La filosofia, com la mateixa vida, és una apropiació constant." Pujols dixit)
"La Mort –la Mort de la qual et parlo– no és aquella vindrà que vindrà després de la teva caiguda, sinó la que precedeix la teva aparició sobre el fil. [...]Aquell que dansarà serà mort –decidit a totes les belleses, capaç de totes–. Quan apareguis, una pal·lidesa et recobrirà. Com que res no et lligarà a la terra, podràs dansar sense caure. Però procura morir abans d'aparèixer, i que un mort dansi sobre el fil."

"Però l'Àngel s'anuncia, estigues sol per rebre'l. L'Àngel, per nosaltres, és el capvespre que davalla sobre la pista resplendent. Que la teva solitud, paradoxalment, s'esdevingui a plena llum, i que poc importi l'obscuritat formada per milers d'ulls que et jutgen, que temen i esperen la teva caiguda: dansaràs sobre i dins d'una solitud desèrtica, amb els ulls embenats i, si pots, les parpelles cosides. Però res –ni sobretot, els aplaudiments ni les rialles– no impedirà que dansis per a la teva imatge. Tu ets un artista –ai!–, ja no pots privar-te del precipici monstruós dels teus ulls." (J. Genet dixit, a El funàmbul)

Demà... passat

2010-02-22T17:12:00.004-04:00

No s’entenia la cançó de la nit,

de tan clares com eren les paraules.

“T’avens a vendre per engrunes d’or

l’antic solar on has bastit la casa.

Als fills imposes, car els vols senyors,

guisofis agres d’una llengua estranya.

Arran sempre de terra, el teu musell

s’afina barrigant entre deixalles.

L’amo t’encerta cada dia el llom,

en fer-ne dòcil blanc d’escopinades.

Grunys de plaer i ben humil t’ajups

sota el fuet i les burles més grasses.”

D’aquella mar venia l’aspre cant

d’una veu d’ira que no pot cansar-se.

De molt lluny va volar un falcó

d’esteses ales amples.

Entrava llargament en el recer

del jardí dels cinc arbres.

Salvador Espriu, XVIII, Llibre de Sinera

2010-02-11T16:26:00.006-04:00

el segon plat

és el plat després del primer

2010-01-24T16:14:00.005-04:00

El rei Tit ©MCV

Com el cub de ferralla

escollit per la grua

per ser enlairat

pels cims de les tones

de restes rovellades de

vehicles esquinçats,

m'alço en vol d'ocell

amb trossos enquistats

d'òxides perífrasis vitals.

I sobrevisc, reciclada,

en nous camins

de matèria reordenada

per ser, amb futur, un

altre cub de ferralla

enquilosada.

2010-01-12T17:41:00.006-04:00

©JMCT

encega un gener

de veus profundes, ermes de mots

Hivern de desglaç

2009-12-25T15:15:00.008-04:00

Un mes de desglaç
cala en la fogor del solstici.
Ssxxxttt... tot arriba, però mai
la nit d'hivern, ni el dia.
Ni l'any esperat parla de por.
Brota un fred de llàgrimes
matineres mentre el desglaç
menja un ponent somnolent.
Salta el dia al cap del jorn.
Ssxxxtt... tot passa, però mai
de pressa, ni de tardor.

Vivim tel·lúricament

2009-11-28T15:26:00.002-04:00

Matinen matinades

S'alça el dia malgrat tots els malgrats. Plou malgrat la pluja i xafogueja malgrat el sol.

Pas a pas, a contrapàs, obrim vies d'un nou espadat sense cels amples, ni cims enlaire.

S'alça el dia malgrat tots els malgrats. Cau la nit malgrat la lluna i bat la brisa a contravent.

Despoblem pobles i monts, habitem els pics dels coits xafant al nostre pas, a compàs.

Darrere la casa Blanca

2009-11-24T15:25:00.004-04:00

Calaixos i calaixos i papers, fotos, plomes resseques que un passat omplí de papers en blanc amb frases a mig fer, bolígrafs-regal de viatges, posavasos de cerveses i brindis rememorats, cartes estripades però no llençades, cartes obertes a desgana, cartes llegides amb il·lusió, quaderns tot just començats, contes per contar, entrades de teatre, díptics d'exposicions, portafolis buits, cartutxos de tinta per llençar, capses buides de cassettes, grapes disperses sense engrapar...

Objectes amb i sense valor mesuren el pas del temps en calaixos replens que no s'obren perquè després no es poden tancar. Quan els toca la llum han passat anys. Anys i moltes històries al darrere que només la pols pesa en desequilibri.

El desequilibri del que no va passar, i el que sí, i el que hagués pogut passar.

N'Amèlia

2009-10-11T05:48:00.005-04:00

N'Amèlia està malalta, i descansa. Descansa en el respir del darrer instant. Ho sap malgrat el silenci. Respira el darrer glop de vida, com el colpet de diumenge al matí al casino. S'acaba la setmana, i s'acaba i s'acaba, i s'acaba el temps fictici. Resta però l'alè del seu pas, el darrer esprint: a felicidade que cau damunt dels homes sense remei, que atrapa tothom, la pandèmia del virus estès arreu sens fre amb la mà de l'escamot. Corren els comissaris, Brunetti, Montalbano i Gordillo per apaivagar-lo, però res és possible contra la tenacitat dels trepes del Llobregat. Escolteu la veu de n'Amèlia, escolteu-la com bat, a pas de combat...

Curre curre guagliò

2009-09-15T12:05:00.006-04:00

Passejo a llambregades

per una vida hostil de murs caiguts

i esglésies derrotades.

Pengen cases, teulats, porticons,

cistelles a cada balcó de compra diària.

Respiro aire en un replec de rua inhòspita

mentre cantussegem un tarannà pràctic.

Balons i llumeneres, amos de cada cantó.

Àvies, nétes i mares, ames de cada racó.

L'imperi ha mort,

bat la mar en força a l'escull

d'una milícia derrotada

d'una Finanza delatada.

Nàpols ha declarat la independència.

La Camorra ha vençut.

Visca Sinera.

napolinitat immesurada

2009-08-24T18:12:00.003-04:00

d'ara fa un any a l'avui

2009-08-10T17:01:00.006-04:00

El verd arriba pel camí de les sargantanes, que davant aquest segle de canvis i temps movedissos, es mouen rèptils, retornant a la terra que les ha nascut. De moviments ràpids i vida amotllada a tota maltempsada, sobreviuen pels segles dels segles amb la força de la terra i l'aventura de la urbanística selva. Corren per combatre els éssers malfactors entre ziga-zagues i emboscades als enemics: aquest és el camí. Si s'ha de combatre, la mort es venç amb verd, amb foc i amb un cel d'il·lusions falses, però il·lusions. Les mentides netes de supervivència. Escapolir-se amb sang calenta i una dutxa d'aigua freda en arribar a casa, el niu dels immortals: som aborígens. Som sargantanes.

2009-08-02T15:00:00.016-04:00

a boqueta nit arriba la mar

com la brisa a la carena.

destapa’t per a la nit,

ja sabem on és el llit.

Si em dius amor,

quants cels ploraries?

quants mars et beuries,

secars regaries?

canyissars de mel

et degustaria

Que sí et respondria

però la mare terra

no me'n deixaria

qu'em vol a la serra

canyissars de mel

et degustaria

Ella se n'afanya

de mi pren la mà

per plantar la canya

de tu per a demà

canyissars de mel

et degustaria

La lluna, la pruna,

vestida de dol, sense consol.

La bruixa es pentina,

i la mare et vol,

no estàs pas sol.

Doncs sí, filla em diuen

d'una terra seca que encara ha de néixer,

que diu el passat com un futur recent

Filla em diuen d'un poble còncau i remugós

on la pols hi fa niu de palla per als fills pròdigs

i els altres que plorin per un gram de pòrtland

Filla em diuen d'un demà sense pas

de corves rosades de sang germinada

als atris dels patis dels fills dels amics i parents

Filla sóc d'una terra aspra

sense dits per palpar la remor de la nit

només el crit de ponent al vent

Filla creixo en contradicció

d'una gernació sense nom ni pit

on tot ha estat dat i beneït i el pa regalat

2009-06-29T15:47:00.008-04:00

De bruixes maduixes

Em saluden les maduixes

cap de col, espiga al pit,

I s'encenen bones bruixes

brasa'l foc, em pica el dit

Se'm recremen fort les cuixes

cuita-al-cor, mon esperit!

I ara qu'és temps de bruixots

i amb brugit, couen cigales

couen brous, olles i gots

on s'és vist, volen sens ales

són pardals estaquirots

qu'amb permís fan bones gales

del qu'és seu: el paradís!

2009-06-29T15:03:00.007-04:00

Il merlo

T’envoles alta,

entre el llit del Ter

que s’ajau i descansa

en una teranyina de records,

gris blanca de companyia,

que hi és i no hi és, però al meu pas.

Amiga que t’ales per descobrir colors,

em diràs quin de tots el més feliç?

Quina copa niaràs per contar-me els vents?

En aquesta contrada frondosa

només un secret ens mor:

a vora riu es podreixen les soques

a cop de talonari.

Tu que em marques les passes

que no s’han traçat

digue’m on voleies el roig a dreta

i el blau a esquerra,

digue’m per on neix l’olivera

i s’ajau la pluja

si és que encara podem volar

de taronja i roig.

Deixem el negre per al secret,

que ja el sabem vencedor.

2009-06-08T16:54:00.017-04:00

Homenatge a l'homenatge a Anna Politkòvskaia

Anna Politkòvskaia és homenatjada amb un poema

papasseic d'en Torner en el seu darrer llibre:

La núvia d'Europa (ineludible).

La Laia Noguera i una servidora vam tenir l'honor d'homenatjar

els dos poetes i la periodista alhora

en aquest detall del recital «La temptació de tindre sang i músculs»,

a Calella, el passat 29 de maig.

Gaudiu-ho amb bona degustació poètica, amb la remor de fons

de la guerra i l'Europa que ens envolta

en aquests dies de creixent força dretana.

La lluita –poètica o no– continua:

Escopiu a la closca pelada dels botxins!

Tornem amb els ritmes coixos...

2009-05-27T16:12:00.004-04:00

...Que no per això són més lents. Aquest cop, de l'est-est-est... Sense pausa: uns segons per parar el temps, els temps que ens viuen. Un ritme que vibra terra terra enllà en el batec d'aquí. Kroke.

Ja ho deia l'Anglada, "convidar les poetes és cosa perillosa"

Convidar les poetes és cosa perillosa.

Dic les poetes, no els joglars del rei.

No treuen cap colom de dintre d’un copalta,

però potser els dards de flama del seu fatigat cor

o d’una nit insomne.

No us en fieu, per sota

les fràgils aparences tenim un cor salvatge

i estranys senyors servim

–ja ho escriví Ausiàs March:

l’amor, el clar país, una cançó alosa...

Convidar les poetes és, doncs, cosa arriscada.

Tisores de mots tallen les heures de l’oblit

que encerclen una llengua, un boc amenaçat

o els ulls espaordits dels meus infants de Bòsnia.

M. Àngels Anglada

Dijous Sant a tres veus

2009-04-13T12:56:00.005-04:00

Dijous Sant

Només aquest silenci a punta de flama
em diu totes les paraules sense veu.
Em diu com és el sant dijous
d’avui lluna plena:

com badalla el crist a punt de creu
i canten els àngels observant-lo,

com s’aplega la gent al camí
esperant a peu de processó,

com bat el tabal en pas feixuc
i pauten redobles amb temor,

com cremen ciris calvari enllà
i ploren dones en el caminar,

com xisclen basardes de foscor
i dansen les morts sense color,

com bramen infants al pas romà
mirant llances per al carnaval.

I només aquest silenci brama als llops
que som nosaltres que som i som
d’aquesta terra i no ho creiem.

______

Dijous sant

Em fa mal la gelabror
a les mans
quan pertot arreu
el cos
transpira vermellor
com d’entranyes inflamades:

somnis interromputs,
fantasmes empresonats
corcant l’ànima.

M. Josep Escrivà (Remor alè)

______

Feien sonar matraques
que maten els jueus:
pensats, esquerps, luxosos,
aquells somnis cruels.
Empresonats endintre
dels mancaments més vells,
estranys culpables sempre
pladegen d'innocents.

Salvador Espriu (Setmana Santa)

2009-03-23T13:41:00.012-04:00

Els de cal Parent

A cal Parent, de Biure, tenen un hort part d'allà dels Campells, a les feixes de Riberó, on per una costum antiga no els hi donen l'aigua fins a la posta de sol. Heus aquí un fet que no en faríeu cabal i que malgrat això ha reglat amb el seu ritme segur la meva vida.

No poguent regar fins després de la posta de sol, els de cal parent van a Riberó cap al tard. Quan els demés tornen a casa, ells se'n van a l'hort, i quan la gent del poble es fica al llit, tot just els de cal Parent arriben pels Tipanys i travessen el Ricardell de bella nit.

A còpia de seguir-se per anys i segles, de l'un gènere a l'altre, aquesta costum de sortir a regar a posta de sol, els de cal Parent han centrat el tragí de la seva vida en la constant i puntual virtut d'anar a tot arreu quan els demés en tornen. Un hom diria que fan tard i no és així, sinó que obren moguts per una força irresistible que pua en els fonaments del ser aqueixa perfidiosa energia de disposar els treballs i els dies segons un ordre regular que té per migdia la posta de sol.

Pere Coromines, Les gràcies de l'Empordà

Obrir la portella i...,
...amb el xiuxiueig de l’aigua que em du la remor de les altes terres, encendre un cigarret. Guaitar com penetra en la terra, airejada de núvols perduts en un cel gris de terra enllà. Seguir amb l’aixada el seu camí, obrir-l’hi aquí, tancar-l’hi allà, sempre al seu pas, sempre al seu batec. I amb la inundació, solcs penetrats de vida, llarga-vida-llarga, respirem i tanquem la portella. I que els cavallons beguin i beguin i beguin al seu pas, al seu batec. Això, i res més, és poesia.

Aixumorà a Enric Navarro
(maig del 2007)

2009-03-15T16:54:00.003-04:00

Hi érem tots, a l'Horiginal. Tots i més. Una acollida des de dinsdinsdins...
Un detall (podeu clicar la fotografia):

presentació CD 4 de març

Epístola circense

2009-03-09T16:01:00.005-04:00

Deixa'm que t'escrigui ara que sóc aquí, vora mar i on res és al seu lloc però tot resta mut. Les gavines volen, com a casa, i la pluja fina embruta els vidres, les plantes tenen una set malaltissa i l'aigua calenta escalda la pell dels quatre nouvinguts que frisen per passejar passeig amunt i avall per veure com se'ls miren. Mentre no salpa el vaixell, la vida és lenta, rutinària i un parell de banderes voleien sense solta ni volta. Grisos, grisos, grisos són els núvols que envolten els teus somnis per marxar lluny d'aquesta terra forana. Però no plou i el sol no es deixa veure. T'agradaria palpar un ritme a aquests carrers i fer volar poemes a l'aire perquè el verd empastifés aquesta vida, però ni un bri d'aire fresc t'arriba als pulmons.

La pols et crema. Quin ha estat el déu que ha parit aquesta terra?

Tot és circ. Circ com tu, i com jo, que ho volem entendre però alguna cosa se'ns escapa.

Deixa'm que t'escrigui ara, doncs, en color verd, que és l'únic que em resta. Deixa'm escriure't en el color del pasdoble, d'aquell ball que ens va atrapar en parelles desconegudes però en què només tu i jo dansàvem a compàs. Saps que aquesta terra és mig teva, i mig meva, malgrat que no ens ha parit.

Si sabessis les nits com s'allarguen en el teu silenci. Si sabessis les pàgines que han girat full en aquests dies adormits.

Deixa'm que t'escrigui ara, ara que com ahir i demà estic sola i ara que desitjo com ningú respirar quaranta dies en el desert i veure allò i molt més que els meus ulls m'enceguen. Només dos ulls poden dir-me tota la veritat. Els teus.

Deixa'm que t'escrigui ara que encara no dormo i que sé que aquestes paraules restaran en el silenci del nostre abraç. Si et digués com és la vida, lluny de casa, lluny de la nostra terra, no t'ho creuries i em faries tornar d'avui per demà. Però la teva terra no és la meva i la meva qui sap on rau, si enmig del mar o penjada d'un núvol que el vent s'emporta.

Deixa'm que t'escrigui ara que els tambors ja no sonen i només dansa la por i el plor per aquestes cantonades, on la dutxa no em treu la son i a la platja només quatre galops compten les onades.

Deixa'm que t'escrigui ara que no sé on ets ni on vols que respiri, ara que sé que no m'escoltes i que mai llegiràs aquestes paraules. Ara que plora la séquia seca i que la mula no llaura. Ara que l'ametller ha florit però l'àvia ja no fa panellets. Ara que les dones parlen i ningú, com tu, les escolta. Ara que el cor crida al precipici i la roca l'embat aporuguida. Ara que no sé què dir-te. Ara que no sé on buscar-te. Ara que no sé com palpar-te. Ara que no et veig. I no et sento.
Ara que encara canta un gall. Ara que l'ombra del xiprer ja no m'espera. Ara que clous els ulls.

Deixa'm que t'escrigui ara, que tot és circ i jo, una pallassa. I tu, entre el públic, m'espies sense voler-ho.

Tànger, 1 de març de 2009

2009-02-01T16:56:00.005-04:00

Plouen fulles,
fulles mortes
revolant pels cantons
reviscolant
–potser–
polsims
de desigs oblidats
i abandonats
–potser també–
entre la ranura
de la pell i la carícia
mentre esperen
i plouen i plouen
i fulles mortes
i mentre esperen
la granera
per arraconar
al passat
allò que tu i jo només
hem parlat.

La vida és això...

2009-01-25T16:11:00.006-04:00

...un canvi constant en eterna immobilització.

Sant Antoni hi és cada any -i cada dia-, entre nosaltres, però cada any és diferent, sigui a Manacor, a Sa Pobla, a Vinaròs, a Gràcia o on sigui. Els dies es mouen, ell no, ell perdura al desert, fent de les seves amb el dimoni.
La vida també hi és cada any, i cada dia -afortunadament!-, i vivim amb una rutina -o no- que a vegades ens agrada i a vegades ens crea irritació: però cada dia -fins ara- surt el sol, i cada dia es pon.
"La calma del matí" ens ofereix un canvi en cada bri d'aire -ara que estem de tempestades airoses- mentre restem immòbils al llit per no veure com se'ns endú la teulada mentre el sol crema rogent les onades embruixades de força i maldat. Sentiu els velers cridant a port? Esparverats, busquen un refugi inexistent en l'enllà de l'horitzó.
Un mo(vi)ment, en cada compàs, però sempre en el mateix pentagrama, en el mateix ritme, que varia en segons dins d'una igualtat incalculable.

És per això que ens agrada granment, perquè "ens causa un viu plaer de veure, sentir, etc."... de viure (valgui la redundància).
Només el cavall d'Espriu -i nosaltres al seu darrere- galopa en no guanyar el repòs, l'últim moment de calma, la mort, que ens manté en un somni irreal, el de la calma de cada matí...:

La pell fa
de tambor
percudit
per les mans
de la por,
pel galop
del cavall
que no pot
conquerir
l'últim guany
del repòs.
Sepharad
i la mort,
cavall flac,
cavall foll:
tot sovint
no destries
el nom
en el somni
del temps
dolorós.

I així continuem vius, vius en el constant canvi de l'eterna immobilització.

Per Sant Antoni...

2009-01-14T17:23:00.006-04:00

cremen les simbombes...

© Oriol Clavera

ara que ve Sant Antoni. No us perdeu novetats discograficopoètiques ni, encara menys!, els foguerons de Manacor, sa Pobla, Sineu. I s'hi'neu, millor que si no hi'neu.
A la tornada, més teca!
Mentrestant us deixem amb un tast sortit del forn del CD d'A Manta ("Les marjades", poema de V. Andrés Estellés en veu d'una servidora i simbombes de Maria Carreras i Irene Ferrero, amb un retoc de Marcel Casellas).
Visca visca Sant Antoni gloriós!

s'acaba la tardor..., el novembre queda enllà...

2008-12-21T17:30:00.006-04:00

"Encara que no te n'hagis adonat, ja s'ha acabat"

...i entrem a l'hivern amb un cop de fred, un cop d'aire que tanca totes les portes de cop, que ens arrauleix a voreta llar, en soledat o companyia, sense treure el nas per la finestra per on veuríem com s'apropa la neu, el caure del cel i altres tempestes estrangeres. Se'n va la tardor, el novembre queda enllà malgrat que ens deixa cada un dels records caiguts de les nostres vides com fulles d'un arbre nu en l'arribada del desembre desengerlat que obre veles a punt de l'eixida. El foc arrauleix amb la brasa, de la passió que ens encomana a tots el virus de l'escalfor i el got de mistela o vi de nous. Escolteu...

...escolteu com s'apropen els aires mediterranis, com galopen els ritmes que també a casa nostra podem sentir, perquè són pakistanesos, però també d'ací, i d'allà, kurds, amazics o grecs... Aquesta és la llar, de foc, de soledat, de família i de pors que ens acompanyen amb la calma del seu existir i el nostre batre triant i destriant els passadissos de les nostres portes. Algunes obertes, algunes per tancar. Benvinguts a l'hivern!
(entrada de l'any nou, amb un haikú del nostre company Genaro)

2008-12-21T17:10:00.006-04:00

dolina

si em dius amor
on dansa l’aigua
la terra endins
rieres per dins
fosca la mar
la mar de llum
torrents de sal
en sal-i-pebre
anguiles d’arròs
pebreres farcides
albufera enllà
verals ençà
en cingles d’avencs
descoberts i encoberts
cordes de vida
tanta
corbes les fines
lloses
mà per’demà
amb aires d’agost
i setembre i octubre
i em dius desamor
on cau l’aigua
que brolla amunt
amunt i lluny
com plor sense por
del tu tempestiu
sequera esquiva
de mar i de sucre
amb poc d’argila
em fregues les mans
en coves covades
fosques i fredes
és àrid l’agost
i setembre i octubre
un bany ensolcat
pareixen pardals
enlaire la mar
d’horitzó
la mar de calma
la mar de sal
la mare teva
i meva a voltes
bressant camins
de sons i sins
al cau
de mitjanit
quan cau
la nit
avui o demà
o qui sap
el fred del cel
que plou en tu
en mi sovint
o sempre
si em dius potser
et respondré:
jo també.

(Parc de Garraf, octubre de l'any buit que ja s'acaba)

El ball pla de Tírig

2008-12-17T17:18:00.004-04:00

Des de l'Alt Maestrat...:

L'INSTANT...

2008-11-17T17:24:00.004-04:00

...de relax
serveix a la presa per ser caçada,
al ciri per apagar-se,
al surfista per prendre l'onada
a la paret per pujar escaladors,
a l'esglaó per trencar-se
a la nit per apagar-se
a la llàgrima per caure
al cec per beure
al borratxo per veure
al colom per cagar
al musclo per obrir-se
a l'olla per bullir
al safreig per estendre's
al crit per ofegar-se
al sol per pondre's
i al pagès, per regar.

2 DE NOVEMBRE, DIA DELS MORTS (festivitat napolitana)

2008-11-03T16:15:00.011-04:00

Després del pas per la Safor —i pel Bages!— amb l'entrada mora, el dia de Tots Sants es prodiga amb força entre Planes de la Baronia (al Comtat) i la Muntanyeta dels Sants (a la Ribera, l'ermita de la qual va construir el pare del nostre estimat Fuster), entre la vida i la mort. A la Baixa Segarra, els primers flocs de neu s'han deixat sentir, i viure, entre els morts!

Tot sovint,
pas a pas,
m'acostava
al camí
d'asfalt
desfet
d'herbes punyents,
a la mort del cementiri.

Eren aires d'hivern,
llums de posta,
minuts de gel
sense llar de foc.

M'abrigava de records
de preguntes al passat
mirant com jeia el sol
amb respostes de difunts
estimats
o per estimar.

Cap instant amb més vida
que segons morts
i hores lapidades.
Un banc, a l'entrada,
en solitud: l'Eternitat
—avui que el temps és or—.

Només aquelles parets
diuen perquè
estimem
odiem
i vivim
—sovint—.

MARXA MORA

2008-10-28T17:13:00.014-04:00

Comença el ritual. Filades preparades, el capità encén el puro. Senyor pirotècnic, ja pot començar la mascletà. No, ara no és moment de masclets, és l’hora majestuosa, de la solemnitat, de la SOLEMNITAT, de la parsimònia, de la música de les entranyes, que explota des de davall terra i es deix sentir pausadament com qui no vol la cosa per entrar a les entranyes de tots i de tu i de tu i de tu i de cadascun de nosaltres. La terra explota, perquè això és terra i és foc. Foc de dins terra que brolla del més enllà pels segles dels segles. (Sense) ment.

©Maite Russafa

Aquestes són les llavors, les llavors de les arrels, les llavors de les arrels de les nostres terres que duem endins endins i que, de tant en tant, només a vegades però com una guspira, sentim en un instant, efímer, menut, qu’és gran precisament per això, perquè és menut. Petit. I “p[a]-tit (pels nostres pares”), com diu en Riba. Escolteu, escolteu... El clarinet fa de les seves mentre la tuba el manté amb aires senyorívols al seu lloc, el nostre. Hores i hores i dies i dies passen sens falta –a qui fan falta?– mentre el bombardí combat les flautes a pas de compàs, a pas de combat. S’acosten les tropes. Aquesta és sa tonada. Que comenci l’espectacle!

(H)ORIGINAL ÉS MÉS QUE ORIGINAL

2008-10-23T15:11:00.005-04:00

Ja ho sé, és tòpic i poc original. Però el mot (H)original ja ho té, això. Una paraula original per a ocasions més que originals. Per això (h)original és (més que) original.

Un viatge a la Cava. Poesia. Música, això també. Un detall, però sempre present. I encara més, terra i més terra. A ritme de jotes, albades, corrandes, paisatges sense mots perquè no els necessiten. Granotes engrescadores, algunes sargantanes i un clarinet sardinal i sardanesc (no, però quasi). Veus que beuen de bona séquia. L'enginy que emborratxa metafòricament i literalment. Gins per rematar la nit que encara no era (ni és) morta. I més: l'Ebre, la vida; el ponent, amb secà i regadiu; l'horta valenciana, la xufa; ses Illes semprepresents, i les xiscladisses de merles empiulades amb "sonets" sonors de melodies terrenals -per damunt de les celestials-. Quatre cadires esdevenen els ingredients bàsics per a l'explosió del còctel Molotov. Torrentades de cabassades de bon humor amb escalfor. Que duri i perduri. Bon humor, terrenals!

MARGARIDETA LLEVA'T DEMATÍ

2008-10-19T08:32:00.019-04:00

EL CLOT DE LES BARRAQUES
Simfonia núm. 1 de les sardanes de casa

He vingut al Clot,

despullada de plors

de ja no saber on caure

com fulla de tardor

arrencada a terra.

He vingut nua de mi

per llançar-me

del roure

al bany del Gorg

on les aigües –encara– són ...,

i netes,

I on ens refreguem i extasiem

de sexe. On aigua és aire

i les pedres baten

portes

a les barraques

i graneres

al celler

de porqueria

–al galliner–.

La gallinassa no piula

com sí ho fa el rusc

que regna el teulat d’història.

La nostra.

He vingut al Clot,

al teu clot de vida

per gitar-me

i ressonar,

ressonar la sardana

i sexe i més

perquè he vingut,

per ajudar-te a pair,

perquè m’ajudis a suar

olors i notes que xisclen

en les entranyes dels nostres morts

que no ens han dit

però són.

He vingut al Clot

per agafar-me amb tu.

Que sonin les sardanes!

RUFA QUILLA DE TEMPESTA

2008-10-14T15:49:00.007-04:00

En morir, te'n vas al cel,
jo que sempre he volgut volar,
o a l'infern,
jo que sempre m'he cremat.

S’acosten les tropes
ja vénen ja vénen
i en són multitud
ja vénen ja vénen
tenaç la remor
que avança que avança
veles i proes
i popes i ancles
avisen l’atac
que avança que avança.
Repiquen els drings,
i parlen i parlen
de màstils d’horror
i parlen i parlen
bufeguen les ones
tremola tremola
de fúria enrojada
tremola tremola.

A arraulir les cases
corrien les barques
paraven motors
braçaven els rems.
Recullen les xarxes:
el moll a un pas
—el refugi odiat—
s’esventra la cala
en el plec de les veles
i l’entrada a (bon) port.

La tercera gota ja ha caigut.
La tronada s’ha iniciat.

EL LLORO DEL PALLARS

2008-10-12T17:14:00.006-04:00

De camí al Pallars un lloro ens hem trobat. I repetia i repetia i repetia i repetia: "al Pallars al Pallars al Pallars". Són bestioles que als humans ens semblen poc intel·ligents, capaces de repetir infinites vegades una sola cosa. I no diuen més. I jo em pregunto, mirant-me'l als ulls i sabent que m'entén i m'escolta: "Com t'ho fas per ser tan espavilat?" Menjava una nou amb parsimònia i callava sobtadament mentre m'ensenyava la seva llengua negra de tant en tant, talment com si em digués: "Sí, sí, t'ensenyo la llengua, cosa que altres no fan". I menys la nostra, la de casa. Nosaltres corríem cap al nord amb la llengua –precisament– plena de poesia, i música, i passions diverses, i emocions indesxifrables, i ganes i ganes, com el pas dels Terradets o el Montsec imponent. Ell amb dues paraules ens festejava la seva inquietud de no poder-nos acompanyar. Perquè ell més que ningú sabia què s'hi amaga, en aquesta terra altre temps d'Hug Roger III, el nostre primer comte patriòtic, i de joves amb empenta i trempera trempolina perquè són fruits d'aquesta terra, i de cantades al so del contrapàs, i de menuts remullant-se al pantà de Sant Antoni, al peu de ca l'Aleix, on les hores esdevenen dies entranyables de família i les remades (a)braçades de piragües en aigües secretes... Parlem i sentim-ho clar, que els lloros saben el que es diuen encara que diguin poc. Perquè, a vegades, més val callar. Encara que sigui amb la nostra, de llengua, que corre i corre i corre...

CLAR-I-NET

2008-09-28T16:19:00.006-04:00

LO PUS BELL CATALANESC DEL M�ÓN

Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres cristal·lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l'oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l'albó com d'engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,

blaus, espigats espígols, llentrisqueres
mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridenca pins
que s'enfilen amb xiulo a les voreres
d'arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar: esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres...
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.

Blai Bonet

Així us ho diria jo en melodia de clarinet. No oblideu el mestre Bonet. Que la mar s'ofega, però cus un seguit de punts arran de l'estómac que ho deixen retronar tot. La mar s'enlaira fins a la creu, on entre piscines i torres d'alt "standing" s'ofeguen tots els peixos que no hi han nedat mai. Però el castell sobreviu, impertèrritament, pels segles dels segles. Una dolina -i centenars més- ens informen de la vida passada, dels masos que ara cauen o estan reconvertits en segones residències. Volteu, volteu! Guaiteu serra enllà, el mar ens abraça i els avencs ens criden a les profunditats més properes a la matriu terrenal. Inhòspitament som víctimes d'una llar que ja no treu fum per la teulada, però la volem encara, malgrat tot. Un abocador, deu mil autopistes, quatre carreteres, algun senderet perdut però amb bon nord, i quatre punts immensos de pedreres que trauen camions i remolcs i polsegueres de la nostra arrel. Tot el poble embrut, de pols i més pols, seca, ni les tempestes d'aquest setembre l'aturen. I resten margallons i més margallons -les últimes espècies palmerítiques al nord-, cireretes d'arboç, més dolines encara, més i més avencs, algun conill -o uns quants- espigolant d'ací-d'allà, milers d'espècies d'una flora mediterrània, nostra, que ho pot tot. Tot, per ajudar-te a prendre aire i respirar respirar respirar... com el clarinet, llunyà que no para, que ho diu tot clar i net.

mar-és-ma(r)

2008-09-21T14:00:00.002-04:00

la muntanya sotja l'invisible o la flama,
mentre resseguim el curs d'unes aigües
fa temps esvanides.
Anna Montero

Dia de maresma. Maresme. Terra d'efluvis fluvials i partícules pantanoses, xipollejos de sal, aigües d'espurnes terrenals. Cada cop més aquests indrets m'ofeguen en l'olor d'alfàbega -com la de Bétera- i em descobreixen tresors inundats però encara supervivents de la maldat torrencial del gris humà. Sempre queda un raconet, un minúscul racó per on s'escola allò real, de de veres, allò etern, allò de tota la vida: les tomateres a punt d'arrancar i les bledes per collir, les cols que comencen a treure el cap i els solcs a punt de beure els primers xàfecs tardorencs. I és que eixa terra, tan soferta, amaga encara algun torrent inesperat. Hi ha sempre quatre versos a punta de llengua i un can Canal amb les portes obertes que batega als dies d'avui amb el pas de l'ahir. Baten els porticons de fusta vella, nuvolades de tempesta que emboiren el menjador: el conill a taula, amb una bona -boníssima- picada per damunt que li desprèn les millors degustacions imaginables, amb un bull-bull d'all i oli amb quatre polsims de música celestial que ha baixat de Cuixà per endolcir-ho tot. Tot. Tot ametlla, com la de can Alorda a Mallorca, que està omplint cabassades -7 en total, ja ho sabeu, número màgic!-. Són històries amb vida -malgrat la mort-, amb passió -malgrat la por-, amb desig de despertar-se en un llit sota les bigues centenàries i una finestra que aireja les lletres empolsinades de tanta terra. Perquè les paraules, malgrat ser dites, s'empolsinen en el paper, a vegades... i de tant en tant cal llevar-los el pas del temps, com qui lleva la pols de damunt la nevera, allò que fem tant de tant en tant...

servim-nos d'ella atentament
per obrir els nostres pensaments,
que explotin cors i bullangues
de muses fines i escabellades!

el viure no s'atura,
-així ho vius i dius-
perquè defugim la paüra;
tanta raó tens i tindràs
–si no ja veuràs–,
que nostre pas serà ferm
per entre poblats i erms
nostres passes s'han creuat
i és que som bona pastura…

FOC I LLUNA - El Talladell

2008-09-14T16:33:00.004-04:00

Foc que crema, crema, crema
foc que cala,
foc que esclata
foc endins.

Tro de flames
cor d’espurnes
brasa en caliu
encesa permanent.

Així s’albira l’ahir
oblidat però viscut
així serà el demà
desitjat però futur.

Una espurna
d’estel fugaç,
un masclet
de llarga vida,
una por del demà
la crema de l’ahir.

Cada una de les flames podria ser cada un dels nostres batecs, els del cor. Cada un dels instants d'aquesta setmana de pont -o no- que dóna pas a la lluna plena. De demà. Foc i lluna. Observeu tan sols cada respir de cada un de nosaltres en la creixença d'una lluna que ens prepara per al millor: per a cada un dels nostres batecs es fa realitat, hi és. I enmig de la flama, el suspir pren la força global, el tot, d'aquestes nits que sobrepassen els dies. No us heu desvetllat? A mitja nit, obriu els ulls -hi veureu foc foc foc, tooooot crema!!!-, escolteu el suspir que dóna vida al foc que és la lluna que és el cor del batec!

El bolero núm. 1

2008-09-12T10:49:00.006-04:00

Re sol si re
re si si sol sol re
sol la si si si si
si si re do si la
la la la la la do si la sol
re do la si si si si
re mi fa (sost.) sol la si
la do si la sol fa (sost.) mi re
re mi re do (sost.) do(nat.) re do si
la sol sol sol sol
...
re mi re do (sost.) re mi re do si la
do (sost.) re do (nat.) si do re do si la sol
sol sol sol
...

Algemesí, 7 de setembre, 11.50 h de la nit.

El bolero et repica al fons al fons, cansat esperes
mig ajagut
la comitiva de bandes
entre peus i cames i sabates i espardanyes
desfetes
de festes.

Les hores s'eternitzen en l'espera
de poques hores dormides
i uns llavis dolços d'herbero.

De sobte, el murmuri
es fa gran i menut, va i ve, va i ve, va-i-ve, vaivé...

Tothom hi diu la seva
i el silenci és obligatori
-però impossible-.

Alcem les cames malgrat tot.

Intueixes el bombo, llunyà, sobre rodes,
s'hi afegeixen tabals,
i comences a resseguir
l'ara sí ara no
de les flautes.
I els clarinets que trenquen cors.
I el bombardí i les trompetes ressonen,
dringuen els plats i tot pren forma. El ritme et penetra i el cor batega a 3·4.

Aquest instant és diminut, minúscul, efímer. Com el segon que ja no existeix al pas del rellotge.
De tan ínfim no té passat, ni futur, tot queda amagat, com una mentida mai feta veritat. Els desamors, les multes, les copes de més, la ploranera, l'atur, els despropòsits, el plat de verdura, la persiana trencada, la pols del menjador, els gots per rentar; la feina que t'espera, la dona que t'espera, la sogra, la futura (?) sogra, el futur amant, la fruita per collir, les figues madures -ara que n'és temps-, l'hort per regar, els viatges improvisats...
Tot queda enrere. Tot, tot, tot.
Perquè ara només sonen bombo, tabals, flautes, bombardí, trompetes, flautes i clarinets. Sona la banda. El segon és etern. Sona la banda.

És això, i només això precisament, el que fa que aquest instant minúscul sigui tan gran.

1 de setembre

2008-09-01T15:43:00.003-04:00

TOC D'AVÍS: la terra es desterra i el fum s'esfuma. Ahir, palpant el cel a 3.000 metres, vivia tocant de peus a terra. Avui, a 0 metres, no toco ni quarts ni hores. Com s'entén, això? La força suprahumana de la tardor laboral s'acosta i ens devasta vulgues no vulgues. S'ha acabat l'anarquia horària, el no sopar si no tinc gana, l'esmorzar a quarts de dotze al Harlem -el bar del poble, pels que no coneixen la Baixa Segarra- i les costellades a mitja tarda. Avui al cel no cauen estrel·les perquè totes van caure -deixant-nos l'espurna al pit- a Formentera; i les processons de la Ribera -muixeranga inclosa- es preparen ara que s'acosta la Salut... Que sonin tabals i dolçaines! Comencen a córrer els bous -desferrats a la Bouesia- per les nostres venes -taurines o no, que aquí hi tenen molt a dir les folgances...-. S'acosta la tardor, s'acosta... però encara hi tenim alguna cosa a dir: Toc d'avís.

2008-08-26T06:36:00.002-04:00

Aquestes no són

paraules en va

ni en va ni al vent

sinó paraules del món

paraules de cor

d’un bon record.

Un record

dels qui han viscut

i els qui han mort

dels qui han pautat

nostre passat

amb molt bon peu

per al demà:

demà... passat

blau, verd i taronja

2008-08-25T19:11:00.000-04:00

Blau, verd i taronja són els tres colors que encapçalen el bloc (no em pregunteu per què ni qui ho va escollir). I ho fan en forma de segells cerclístics.
El blau és necessari per respirar i beure (o veure), el verd ho és per viure i collir, i el taronja per apassionar-se, és a dir, que engloba els dos anteriors -malgrat que els físics em dirien que faltaria un punt de magenta per aconseguir-lo. Ara, no hi ha res més important que l'absència per poder-ne obtenir la presència.
En tot cas, em faig meus els tons -que potser vosaltres no veureu blau, verd i taronja, sinó vermell, gris i marró o vés a saber què- i els paral·lelitzo a un treset de semicorxeres en un pentagrama de bolero, o a tres tomates en diferents punts del cel cicle o a unes Plèiades a punt a punt de fer-nos explícit un secret a cau d'orella. Penseu, si no, perquè són set (les Plèiades, i d'aquí, allò de l'absència i la presència): perquè és el número que dóna nom a tantes explicacions de la nostra inexplicable presència ací: set són els dies de la setmana, els set pecats capitals, els gats tenen set vides i, atenció, el pentagrama té set notes musicals... Heus ací l'explicació dels tres puntets blau, verd i taronja, que, a més, ens acompanyaran en la capçalera de cada un dels missatges.

Sargantanes

2008-08-25T18:29:00.004-04:00

Ja sabem que parlar de Formentera i sargantanes és un tòpic. I doncs, aquest no serà el cas. El cas és el següent -parlem avui de sargantanes, Formentera ho deixem per més tard, que la cosa té més tela, i llarga-:

Si des de la finestra minúscula (de mides horitzontals i verticals, perquè no d'amplitud, que fa qusi un metre), corcada i enterinyada i desgastada i descolorida, empolsegada, amb la repisa cagada pels coloms veig una sargantana que tafaneja curiosa aquesta vida tan llarga llarga llarga i anacrònica com la de la casa on m'estic, amb un llit cinquantenari amb el Jesucrist clavat a la paret i l'interruptor de pera que penja al capçal amb un fil elèctric de 125 (o menys), és perquè ella, que és d'una altra vida més moderna i ràpida encara té un bri d'entusiasme pels seus avantpassats, com nosaltres quan, estirats al llit on s'han estimat i on han parit les nostres rererebesàvies i avis ens deixen viatjar com el fum entre històries que ens han fet com som -en part- i ens faran ser com hem estat -en altra part-.

Sort nocturna...

2008-08-25T17:46:00.002-04:00

Ací estem
ací hem vingut
en aquesta nit incandescent
i de lluna decreixent

En aquests temps en què la improvisació impera nostres vides, on els dies són llargs i les nits encara més, i on les vides intenses marcades pel pas desconegut de cada busca del rellotge -que no mirem- provem la sort taciturna de deixar camí a quatre paraules que fa dies emfarfalleguen les vivències. Nits de calor i mosquits, de pomades i música, de noves coneixences i esperits laics, i dies de son i aigua i serra i mar, molta mar. I paelles -algunes, i no poques!-, de les bones, de les de l'horta. Que rebroti la llengua!