De bruixes maduixes

Em saluden les maduixes

cap de col, espiga al pit,

 

I s'encenen bones bruixes

brasa'l foc, em pica el dit

 

Se'm recremen fort les cuixes

cuita-al-cor, mon esperit!

 

I ara qu'és temps de buixots

i amb brugit,  couen cigales

 

couen brous, olles i gots

on s'és vist, volen sens ales

 

són pardals estaquirots

qu'amb permís fan bones gales

 

del qu'és seu: el paradís!

 

Il merlo

T’envoles alta,

entre el llit del Ter

que s’ajau i descansa

en una teranyina de records,

gris blanca de companyia,

que hi és i no hi és, però al meu pas.

 

Amiga que t’ales per descobrir colors,

em diràs quin de tots el més feliç?

Quina copa niaràs per contar-me els vents?

 

En aquesta contrada frondosa

només un secret ens mor:

a vora riu es podreixen les soques

a cop de talonari.

 

Tu que em marques les passes

                        que no s’han traçat

digue’m on voleies el roig a dreta

i el blau a esquerra,

digue’m per on neix l’olivera

i s’ajau la pluja

si és que encara podem volar

de taronja i roig.

Deixem el negre per al secret,

que ja el sabem vencedor.

Homenatge a l'homenatge a Anna Politkòvskaia

Anna Politkòvskaia és homenatjada amb un poema 

papasseic d'en Torner en el seu darrer llibre: 

La núvia d'Europa (ineludible).

La Laia Noguera i una servidora vam tenir l'honor d'homenatjar 

els dos poetes i la periodista alhora 

en aquest detall del recital «La temptació de tindre sang i músculs»,

a Calella, el passat 29 de maig.

Gaudiu-ho amb bona degustació poètica, amb la remor de fons 

de la guerra i l'Europa que ens envolta 

en aquests dies de creixent força dretana. 

La lluita –poètica o no– continua: 

Escopiu a la closca pelada dels botxins!

Tornem amb els ritmes coixos...

...Que no per això són més lents. Aquest cop, de l'est-est-est... Sense pausa: uns segons per parar el temps, els temps que ens viuen. Un ritme que vibra terra terra enllà en el batec d'aquí. Kroke.

Ja ho deia l'Anglada, "convidar les poetes és cosa perillosa"

Convidar les poetes és cosa perillosa.

Dic les poetes, no els joglars del rei.

No treuen cap colom de dintre d’un copalta,

però potser els dards de flama del seu fatigat cor

o d’una nit insomne.

                                    No us en fieu, per sota

les fràgils aparences tenim un cor salvatge

i estranys senyors servim

            –ja ho escriví Ausiàs March:

l’amor, el clar país, una cançó alosa...

Convidar les poetes és, doncs, cosa arriscada.

Tisores de mots tallen les heures de l’oblit

que encerclen una llengua, un boc amenaçat

o els ulls espaordits dels meus infants de Bòsnia.

          M. Àngels Anglada

Dijous Sant a tres veus

Dijous Sant

Només aquest silenci a punta de flama
em diu totes les paraules sense veu.
Em diu com és el sant dijous
d’avui lluna plena:

com badalla el crist a punt de creu
i canten els àngels observant-lo,

com s’aplega la gent al camí
esperant a peu de processó,

com bat el tabal en pas feixuc
i pauten redobles amb temor,

com cremen ciris calvari enllà
i ploren dones en el caminar,

com xisclen basardes de foscor
i dansen les morts sense color,

com bramen infants al pas romà
mirant llances per al carnaval.

I només aquest silenci brama als llops
que som nosaltres que som i som
d’aquesta terra i no ho creiem.

______

Dijous sant

Em fa mal la gelabror
a les mans
quan pertot arreu
el cos
transpira vermellor
com d’entranyes inflamades:

somnis interromputs,
fantasmes empresonats
corcant l’ànima.

M. Josep Escrivà (Remor alè)

______

Feien sonar matraques
que maten els jueus:
pensats, esquerps, luxosos,
aquells somnis cruels.
Empresonats endintre
dels mancaments més vells,
estranys culpables sempre
pladegen d'innocents.

Salvador Espriu (Setmana Santa)

Els de cal Parent

A cal Parent, de Biure, tenen un hort part d'allà dels Campells, a les feixes de Riberó, on per una costum antiga no els hi donen l'aigua fins a la posta de sol. Heus aquí un fet que no en faríeu cabal i que malgrat això ha reglat amb el seu ritme segur la meva vida.

No poguent regar fins després de la posta de sol, els de cal parent van a Riberó cap al tard. Quan els demés tornen a casa, ells se'n van a l'hort, i quan la gent del poble es fica al llit, tot just els de cal Parent arriben pels Tipanys i travessen el Ricardell de bella nit.

A còpia de seguir-se per anys i segles, de l'un gènere a l'altre, aquesta costum de sortir a regar a posta de sol, els de cal Parent han centrat el tragí de la seva vida en la constant i puntual virtut d'anar a tot arreu quan els demés en tornen. Un hom diria que fan tard i no és així, sinó que obren moguts per una força irresistible que pua en els fonaments del ser aqueixa perfidiosa energia de disposar els treballs i els dies segons un ordre regular que té per migdia la posta de sol.

Pere Coromines, Les gràcies de l'Empordà

Obrir la portella i...,
...amb el xiuxiueig de l’aigua que em du la remor de les altes terres, encendre un cigarret. Guaitar com penetra en la terra, airejada de núvols perduts en un cel gris de terra enllà. Seguir amb l’aixada el seu camí, obrir-l’hi aquí, tancar-l’hi allà, sempre al seu pas, sempre al seu batec. I amb la inundació, solcs penetrats de vida, llarga-vida-llarga, respirem i tanquem la portella. I que els cavallons beguin i beguin i beguin al seu pas, al seu batec. Això, i res més, és poesia.

Aixumorà a Enric Navarro
(maig del 2007)

Hi érem tots, a l'Horiginal. Tots i més. Una acollida des de dinsdinsdins...
Un detall (podeu clicar la fotografia):

presentació CD 4 de març

Epístola circense

Deixa'm que t'escrigui ara que sóc aquí, vora mar i on res és al seu lloc però tot resta mut. Les gavines volen, com a casa, i la pluja fina embruta els vidres, les plantes tenen una set malaltissa i l'aigua calenta escalda la pell dels quatre nouvinguts que frisen per passejar passeig amunt i avall per veure com se'ls miren. Mentre no salpa el vaixell, la vida és lenta, rutinària i un parell de banderes voleien sense solta ni volta. Grisos, grisos, grisos són els núvols que envolten els teus somnis per marxar lluny d'aquesta terra forana. Però no plou i el sol no es deixa veure. T'agradaria palpar un ritme a aquests carrers i fer volar poemes a l'aire perquè el verd empastifés aquesta vida, però ni un bri d'aire fresc t'arriba als pulmons.



La pols et crema. Quin ha estat el déu que ha parit aquesta terra?

Tot és circ. Circ com tu, i com jo, que ho volem entendre però alguna cosa se'ns escapa.

Deixa'm que t'escrigui ara, doncs, en color verd, que és l'únic que em resta. Deixa'm escriure't en el color del pasdoble, d'aquell ball que ens va atrapar en parelles desconegudes però en què només tu i jo dansàvem a compàs. Saps que aquesta terra és mig teva, i mig meva, malgrat que no ens ha parit.

Si sabessis les nits com s'allarguen en el teu silenci. Si sabessis les pàgines que han girat full en aquests dies adormits.

Deixa'm que t'escrigui ara, ara que com ahir i demà estic sola i ara que desitjo com ningú respirar quaranta dies en el desert i veure allò i molt més que els meus ulls m'enceguen. Només dos ulls poden dir-me tota la veritat. Els teus.

Deixa'm que t'escrigui ara que encara no dormo i que sé que aquestes paraules restaran en el silenci del nostre abraç. Si et digués com és la vida, lluny de casa, lluny de la nostra terra, no t'ho creuries i em faries tornar d'avui per demà. Però la teva terra no és la meva i la meva qui sap on rau, si enmig del mar o penjada d'un núvol que el vent s'emporta.

Deixa'm que t'escrigui ara que els tambors ja no sonen i només dansa la por i el plor per aquestes cantonades, on la dutxa no em treu la son i a la platja només quatre galops compten les onades.

Deixa'm que t'escrigui ara que no sé on ets ni on vols que respiri, ara que sé que no m'escoltes i que mai llegiràs aquestes paraules. Ara que plora la séquia seca i que la mula no llaura. Ara que l'ametller ha florit però l'àvia ja no fa panellets. Ara que les dones parlen i ningú, com tu, les escolta. Ara que el cor crida al precipici i la roca l'embat aporuguida. Ara que no sé què dir-te. Ara que no sé on buscar-te. Ara que no sé com palpar-te. Ara que no et veig. I no et sento.
Ara que encara canta un gall. Ara que l'ombra del xiprer ja no m'espera. Ara que clous els ulls.

Deixa'm que t'escrigui ara, que tot és circ i jo, una pallassa. I tu, entre el públic, m'espies sense voler-ho.

Tànger, 1 de març de 2009

Plouen fulles,
fulles mortes
revolant pels cantons
reviscolant
–potser–
polsims
de desigs oblidats
i abandonats
–potser també–
entre la ranura
de la pell i la carícia
mentre esperen
i plouen i plouen
i fulles mortes
i mentre esperen
la granera
per arraconar
al passat
allò que tu i jo només
hem parlat.

La vida és això...

...un canvi constant en eterna immobilització.

Sant Antoni hi és cada any -i cada dia-, entre nosaltres, però cada any és diferent, sigui a Manacor, a Sa Pobla, a Vinaròs, a Gràcia o on sigui. Els dies es mouen, ell no, ell perdura al desert, fent de les seves amb el dimoni.
La vida també hi és cada any, i cada dia -afortunadament!-, i vivim amb una rutina -o no- que a vegades ens agrada i a vegades ens crea irritació: però cada dia -fins ara- surt el sol, i cada dia es pon.
"La calma del matí" ens ofereix un canvi en cada bri d'aire -ara que estem de tempestades airoses- mentre restem immòbils al llit per no veure com se'ns endú la teulada mentre el sol crema rogent les onades embruixades de força i maldat. Sentiu els velers cridant a port? Esparverats, busquen un refugi inexistent en l'enllà de l'horitzó.
Un mo(vi)ment, en cada compàs, però sempre en el mateix pentagrama, en el mateix ritme, que varia en segons dins d'una igualtat incalculable.



És per això que ens agrada granment, perquè "ens causa un viu plaer de veure, sentir, etc."... de viure (valgui la redundància).
Només el cavall d'Espriu -i nosaltres al seu darrere- galopa en no guanyar el repòs, l'últim moment de calma, la mort, que ens manté en un somni irreal, el de la calma de cada matí...:

La pell fa
de tambor
percudit
per les mans
de la por,
pel galop
del cavall
que no pot
conquerir
l'últim guany
del repòs.
Sepharad
i la mort,
cavall flac,
cavall foll:
tot sovint
no destries
el nom
en el somni
del temps
dolorós.


I així continuem vius, vius en el constant canvi de l'eterna immobilització.